D’alguna manera, l’art és sempre un exercici de memòria, un esforç per instituir els records més enllà de la fressa devastadora del temps. Molt sovint aquest exercici és personal i té un abast purament individual. Altres vegades, com és la que ens ocupa, és un exercici de memòria col·lectiva. Aquesta serigrafia és un intent més de fixar els records que d’alguna manera ens afecten a tots.
Quan a primeries del desembre passat, Antoni López Alemany em va adreçar un
mail per a proposar-me el projecte de realitzar una obra gràfica que recordara el bombardeig franquista de l'estació ferroviària de Xàtiva, no vaig dubtar ni un moment a dir que acceptava gustós. Ens vam citar en un bar de l’Albereda i, mentre ell m’anava aportant els detalls tot remenant el café, jo no deixava de remenar el pensament que hi havia molt poca memòria gràfica sobre les conseqüències del bombardeig –és clar que, consternada com estava, la gent no devia estar per a massa fotografies–. Recordava, tanmateix, les imatges aèries del bombardeig que els pròpis botxins van realitzar per als seus informes i que van ser localitzades als arxius de l’exèrcit italià per Eladi Mainar, crec.
Amb tota la fredor i el distanciament que suposa veure les coses des de les altures, aquestes imatges em van colpir des del primer moment que les vaig veure. En un escenari familiarment recognoscible –la Serra del Castell, el riu canyoles, el riu albaida, la Xàtiva d’aleshores…–, la fumaguera perfectament visible de les explosions t’induia a imaginar-te el drama. No vaig deixar d’encaboriar-me amb la idoneitat d’aquelles fotografies –alguna d’elles amb l'aparició fantasmagòricament daliniana del perfil de Benito Mussolini i tot– com a material plàstic.
La imatge de la nostra serigrafia és ben senzilla: a la manera de les fotografies forenses, mostra l’escenari del crim, la víctima abatuda al terra i un cercol de guix que nosaltres hem substituït per una taca de sang. Una data i l’hora suggerida per l’ombra de la muntanya, completen la informació necessària per a fixar els fets en la memòria. En l’angle superior dret, blaus com fantasmes, els assassins escapen d’escena.
Qui estiga familiaritzat amb l’estètica del pop art nostrat, trobarà en la serigrafia la influència evident de l’Equipo Crónica, amb la seua inconfusible manera de contar l’opressiva realitat social del tardofranquisme. Com ells jo he volgut fer servir els recursos i els colors cridaners del pop com un ooarany al darrere del qual s’amaga la colpidora realitat; com una mena de còmic d’
hazañas bélicas sobre el qual s’hagués vessat accidentalment unes gotes de tinta vermella. Podríem haver emprat imatges més explícites o d’un realisme més cru –de fet Antoni em va fer arribar, com a referents, reproduccions de cartells de l’època, sens dubte excel·lents exemples del cartellisme de guerra–, però, des de la distància, vaig preferir, més que reviure’ls, que la serigrafia donara simplement l’ocasió per a pensar aquells terribles fets. Espere haver encertat.
